Time

El seu primer número va aparèixer el 3 de març de 1923, abans que els seus actuals competidors, convertint-se així en el primer setmanari d'informació general del país. Va ser fundada per Briton Hadden i Henry Luce,^[1] que havien treballat junts anteriorment en l'americana Universitat Yale, sent membres de Skull & Bones. Arran de l'enriquiment d'Hadden (va ser el jove més ric del món) i el seu allunyament del món periodístic, Henry Luce es va convertir en l'home més important de la publicació i en una de les figures més importants de la història dels mitjans de comunicació del segle xx.

Hadden va imprimir el seu caràcter despreocupat al to de la revista, per la qual cosa encara avui és criticada per alguns sectors que la consideren poc apropiada per a les notícies serioses. Time inclou un important apartat dedicat a la vida social i la indústria de l'entreteniment. La revista People es va inspirar originàriament en aquesta secció.

Després de l'assassinat de Kennedy, van comprar la pel·lícula del seu assassinat, quedant aquesta no disponible per al públic fins molt temps després.

Des de l'any 1989 el setmanari forma part del grup Time Warner, grup que es va crear mitjançant la fusió de Time i de Warner Communications. L'any 2000 la revista passa a ser propietat d'AOL Time Warner que va canviar el nom a Time Warner el 2003.

Time va tenir en els seus inicis un estil característic, parodiat per Wolcott Gibbs el 1938 a The New Yorker: "Backward ran sentences until reeled the mind ... Where it all will end, knows God."^[2]

En la història de la revista només s'ha publicat un editorial oficial, demanant la dimissió de Richard Nixon el 1974.

La revista Time també és coneguda per les vores vermelles de la portada, introduïdes el 1927. Aquesta vora icònica ha estat homenatjada i satiritzada pel setmanari de Seattle The Stranger el 2010.^[3] La vora ha estat canviada en només quatre ocasions des de 1927: l'edició que va ser publicada immediatament després dels atemptats del 9/11 va incloure una vora negra que simbolitzava el dol. No obstant això, aquesta edició va ser una publicació "extra" especial, publicada ràpidament al moment de l'atemptat; l'edició normal l'endemà al matí tornava a la vora vermella. També l'edició del 28 d'abril de 2008, el Dia de la Terra, el qual és dedicat a informar sobre temes del medi ambient, presentava una vora verda.^[4] El canvi següent va aparèixer en l'edició del 9/11/2011, amb vores platejades, que recordaven el desè aniversari dels atemptats del 9/11. El canvi més recent (novament amb una vora platejada) va ser en l'edició del 31/12/12, en la qual es donava a conèixer l'elecció de Barack Obama com a "Home de l'Any".

La revista va deslligar la polèmica l'estiu de 1994: quan O. J. Simpson va ser arrestat, moltes publicacions van treure la fotografia presa a la comissaria just després del seu arrest. Time també va publicar aquesta fotografia, però manipuladaː la pell del reu hi apareix enfosquida i la placa d'identificació reduïda. Això va provocar la protesta d'alguns grups de defensa dels drets humans. L'il·lustrador Matt Mahurin, que va ser l'encarregat d'aquesta alteració en la imatge, va dir més tard que va voler fer-la més artística «I wanted to make it more Artful [sic], more compelling». Des de llavors, per evitar crítiques, i a més complir amb la tradicional censura al mercat dels Estats Units, la línia editorial de la revista canvia dràsticament en el seu tiratge per a la resta del món.

Hi ha grups poc coneguts d'usuaris de fotoblogs gratuïts que fotografien la revista dels seus respectius països, per publicar en conjunt i assenyalar la diferència més rellevant que és la foto de la portada. En aquests reportatges es pot veure com és reprimida la publicació.

Una de les accions de major repercussió de la revista és el nomenament anual de la «Persona de l'Any», reconeixent la persona o grup de persones que hagin tingut un efecte major en les notícies de l'any. No ha de ser necessàriament una persona; per exemple, el 1982 se li va concedir a l'ordinador personal el títol de «Màquina de l'any». A més, el 1999 es va escollir Albert Einstein «Persona del segle».

A vegades aquesta elecció suscita polèmica, ja que la distinció no suposa necessàriament un honor, sinó que s'atorga a qui, per bé o per mal, hagi influït més. En el passat van ser nomenats homes de l'any Adolf Hitler o Stalin.

Richard Stengel va ser editor en cap de maig de 2006 a octubre de 2013, quan es va incorporar al Departament d'Estat dels Estats Units.^[5][6] Nancy Gibbs va ser editora en cap des de setembre de 2013 fins a setembre de 2017.^[6] La va succeir Edward Felsenthal, que havia estat l'editor digital de Time.^[7]

Editors#edit

• Briton Hadden (1923–1929)
• Henry Luce (1929–1949)
• T. S. Matthews (1949–1953)
• Roy Alexander (1960–1966)

Editors en cap#edit

Col·laboradors destacats#edit

• Aravind Adiga, corresponsal durant tres anys i guanyador del Premi Booker de ficció de 2008
• James Agee, editor de llibres i de cinema
• Curt Anderson, membre de la Cambra de Delegats de Maryland
• Donald L. Barlett i James B. Steele, periodistes d'investigació que van guanyar dos National Magazine Awards
• Ann Blackman, subdirectora de notícies a Washington^[10]
• Ian Bremmer, actual editor general
• Robert Cantwell, escriptor i editor entre 1936 i 1941
• Margaret Carlson, primera articulista dona
• Whittaker Chambers, escriptor i editor sènior entre 1939 i 1948
• Richard Corliss, crític de cinema des de 1980
• Brad Darrach, crític de cinema
• Nigel Dennis, crític teatral
• John Gregory Dunne, reporter; posteriorment, autor i guionista
• Peter Economy, autor i editor
• Alexander Eliot, editor d'art entre 1945 i 1961; autor de 18 llibres sobre art, mitologia i història
• John T. Elson, editor de religió que va escriure el famós reportatge de portada de 1966 «Is God Dead?»
• Dean E. Fischer, reporter i editor, 1964–1981
• Nancy Gibbs, assagista i editora general; ha escrit més de 100 reportatges de portada
• Lev Grossman, va escriure principalment sobre llibres i tecnologia
• Deena Guzder, periodista i autora especialitzada en drets humans
• Wilder Hobson, reporter durant les dècades de 1930 i 1940
• Robert Hughes, crític d'art durant molts anys
• Pico Iyer, assagista i novel·lista; assagista de la revista des de 1986
• Alvin M. Josephy Jr., editor fotogràfic entre 1952 i 1960; també historiador i guionista de Hollywood
• Stanley Karnow, reporter i posteriorment autor
• Weldon Kees, crític
• Joe Klein, autor de Primary Colors i articulista que va escriure la columna «In the Arena»
• Louis Kronenberger, crític teatral entre 1938 i 1961
• Andre Laguerre, cap de l'oficina de París entre 1948 i 1956 i de l'oficina de Londres entre 1951 i 1956; també va escriure sobre esports i posteriorment va ser editor en cap de Sports Illustrated
• Nathaniel Lande, autor, cineasta i antic director creatiu
• Will Lang Jr., Time Life International, 1936–1968
• Marshall Loeb, escriptor i editor, 1956–1980
• John McPhee, autor d'uns 31 llibres de no-ficció, guanyador del Premi Pulitzer i receptor de diversos doctorats honoris causa
• John Moody, corresponsal al Vaticà i a Roma, 1986–1996
• Lance Morrow, assagista de la contraportada entre 1976 i 2000
• Jim Murray, corresponsal a la costa oest, 1948–1955
• Phạm Xuân Ẩn, corresponsal a Saigon i espia del Viet Cong, 1966–1975
• Roger Rosenblatt, assagista, 1979–2006
• Richard Schickel, crític de cinema, 1965–2010
• Hugh Sidey, reporter polític i articulista, des de 1957
• Joel Stein, articulista que va escriure «Joel 100» immediatament després del número de 2006 sobre les persones «més influents»
• Calvin Trillin, escriptor gastronòmic i reporter, 1960–1963
• David Von Drehle, actual editor general
• Samuel Gardner Welles, periodista
• Lasantha Wickrematunge, periodista
• Robert Wright, editor col·laborador
• Fareed Zakaria, actual editor general

L'escriptor William Saroyan (1908–1981) enumera tot el departament editorial de Time a la seva obra teatral de 1940 Love's Old Sweet Song.^[11]

1. ^ «History of TIME». TIME magazine [Consulta: 8 febrer 2017]. Arxivat 2005-03-04 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2005-03-04. [Consulta: 8 febrer 2017].
2. ^ The New Yorker - Google Books. Books.google.com [Consulta: 26 gener 2014].
3. ^ Lin, Tao. «Great American Novelist». TheStranger.com, 21 setembre 2010. [Consulta: 30 maig 2011].
4. ^ MSNBC-TV report by Andrea Mitchell, April 17, 2008, 1:45 pm .
5. ^ Error: hi ha arxiuurl o arxiudata, però calen tots dos paràmetres.«[Richard Stengel», 30-07-2012. [Consulta: 22 agost 2012].
6. ^ a b Maza, Erik , 17-09-2013.
7. ^ Snider, Mike , 14-09-2017.
8. ^ a b c «[[1](https://web.archive.org/web/20210320062203/http://dlib.nyu.edu/findingaids/html/nyhs/timeincoverview/bioghist.html) Guide to the Time Inc. Records Overview 1853–2015]». New-York Historical Society, 23-07-2018. Arxivat de l'[[2](http://dlib.nyu.edu/findingaids/html/nyhs/timeincoverview/bioghist.html) original] el March 20, 2021. [Consulta: 8 octubre 2018].
9. ^ «A Letter From The Editors». Time, 13-11-1978. [Consulta: 14 setembre 2026].
10. ^ Blackman, Ann. «[Ann Blackman – Off to Save the World: How Julia Taft Made a Difference». Arxivat de l'[original el May 7, 2013. Promotional website.
11. ^ Saroyan, William. [Love's Old Sweet Song: A Play in Three Acts. Samuel French, 1940.

• Baughman, James L. "Henry R. Luce and the Business of Journalism." Business & Economic History On-Line 9 (2011). online Arxivat 2015-04-02 a Wayback Machine.
• Brinkley, Alan. The Publisher: Henry Luce and His American Century, Alfred A. Knopf (2010) 531 p. "A Magazine Master Builder" Book review by Janet Maslin, The New York Times, April 19, 2010 (p. C1 of the NY ed. April 20, 2010). Retrieved 2010-04-20
• Brinkley, Alan. What Would Henry Luce Make of the Digital Age?, TIME (April 19, 2010) excerpt and text search Arxivat 2013-08-17 a Wayback Machine.
• Baughman, James L. Henry R. Luce and the Rise of the American News Media (2001) excerpt
• Elson, Robert T. Time Inc: The Intimate History of a Publishing Enterprise, 1923–1941 (1968); vol. 2: The World of Time Inc.: The Intimate History, 1941–1960 (1973), official corporate history
• Herzstein, Robert E. Henry R. Luce, Time, and the American Crusade in Asia (2006) excerpt and text search
• Herzstein, Robert E. Henry R. Luce: A Political Portrait of the Man Who Created the American Century (1994).
• Wilner, Isaiah. The Man Time Forgot: A Tale of Genius, Betrayal, and the Creation of Time Magazine, HarperCollins, New York, 2006

• Time - Lloc web oficial (anglès)
• TIMEeurope.com (anglès)